Les maletes a punt, sempre a punt, per si en qualsevol moment moria el dictador i es podia tornar. Tant és el que es deixés al país d’acollida, l’important era recuperar la llibertat a casa. 

 

Els malsons que mai no marxaren. L’alliberament dels camps fou l’avantsala de la vida que vindria sense poder oblidar tanta mort, tant dolor, tants companys.

 

El puny alçat del partisà iugoslau, plorant d’emoció davant l’entrada dels nets i netes de lluitadores antifranquistes al camp de Mauthausen per commemorar-ne el 60è aniversari de l’alliberament. Recordava el nom dels que moriren. 

La culpa de sobreviure el feia plorar. 

 

La mentida permanent de les filles de pares absents sentint el dolor ben endins. Braç alçat al pati de l’escola i comunió obligada per acabar d’avergonyir l’entranya. El maqui, tan odiat i perseguit, era el pare, el tendre i el bo del pare.

 

El cos com a arma de guerra en les rapades, les violades i les humiliades. Les dones de republicans. Les sindicalistes, les compromeses, les antifeixistes. Les dones com a botí.

 

Els peus mal calçats Pirineus enllà. Camps de concentració com a benvinguda.  Mestres, milicians, obrers i poetes, rosegats per la gana i la sarna.

 

Vaixells que salparen deixant mitja vida a port. Radiotransmissors per seguir les victòries dels aliats. Confiança dipositada en els vents de llibertat. Al final, oratge de traïció.

 

Tots aquests retalls de vida i de mort són la nostra història. I a l’Ateneu Popular Rocaus, coincidint amb els nostres 10 anys de vida i els 75 de l’alliberament de Mauthausen, on 9 sallentins varen ser assassinats, hem volgut que sigui la nostra memòria. Perquè ells i elles van conjurar-se en el mai més. I el Mai Més, ara, depèn de nosaltres. I hi estem compromeses.