La guerra va truncar la vital existència de l’entitat i el franquisme va rematar-lo malgrat que l’alcalde Josep Roca el 1939 certificà que era una entitat apolítica. Joan Arderiu en qualitat de president de l’Ateneu va demanar permís de reobertura al Govern Civil l’octubre de 1939. El 25 d’agost de 1944 una Comissió Gestora formada pels socis Josep Santacreu, Joan Laborda, Esteve Roca, Joan Font i Pere Cots Escalé van reiterar l’esmentada sol·licitud i el governador civil Federico Correa en lloc d’atendre-la va demanar al seu amic i alcalde, del qual pretenia la seva filla Enriqueta, Bonaventura Torrentó, sobre els antecedents polítics i socials d’aquells ‘atrevits’ sallentins.

​

I el batlle va respondre amb un certificat demolidor el 22 de setembre de 1946 redactat per Baltasar Penacho Manrique (Deza, Soria, 1909) secretari de Sallent des del 13 d’abril de 1946 fins al seu traspàs el 13 de gener de 1964, replet de mitges veritats com que l’entitat havia estat centre d’adoctrinament revolucionari contrari al Glorioso Movimiento Nacional camuflado con el falso velo de sus preocupaciones por la cultura popular i membres de la seva Junta, comissaris polítics del Ejército de los sin Dios y sin Patria. Qualificat de bé marxista, es procedí a subhastar-lo i ha canviat vàries vegades de propietari. Fins a 1974 va funcionar com a cinema. L’estat ruïnós que presenta és una llàntia del present i un permanent menyspreu al seu gloriós passat. Refundat l’Ateneu el 1979, es dedica a organitzar balls socials dominicals i la Festa de l’Arbre amb escolars de primària.

​

La Unió Sallentina (1886-1909) va ser un precedent de la Cooperativa Obrera Germanor de consum fundada el 1909. Tenia uns vuit-cents socis el 36 amb seccions de cultura, esports i femenina. Dels seus dirigents i impulsors, Esteve Flotats Caus, carnisser, casat amb Montserrat Castellà Pursals, veïns del carrer Nou, 6, excombatent republicà, arrestat pels alemanys a França, a l’edat de 37 anys va morir al camp nazi d’extermini de Gusen el 1941 i Amadeu Bartumeus Esquius “Doro” (Sallent, 1913 - Toulouse, 2009), va ser capità de l’Exèrcit republicà i capità de les Forces Franceses de l’Interior.

​

 

La Cooperativa va rebre la primera estocada, pressionat pels botiguers, de l’alcalde Josep Roca el 1939 dient que havia estat sucursal del Centre Republicà d’Esquerra, i que, més que una obra social, seguia la política marxista lligada al Front Popular i durant la guerra, en unió de l’incautat local de Mobles Guixé a la plaça dels Arbres, todos los géneros del racionamiento se repartían allí, mareando y perjudicando el comercio. La segona estocada va venir de l’alcalde Bonaventura Torrentó amb falsedats com que tenía una marcada tendencia obrerista y marxista [...] los directivos y las juntas las componían elementos de la CNT, Esquerra Catalana, Rabassaires [...] no podía considerarse en manera alguna favorable al GMN (11/12/1945).

Així com el locals del Centre Republicà d’Esquerra i l’Ateneu Català van ser adjudicats en subhasta per quatre rals a particulars en ser expropiats per les autoritats franquistes com a béns marxistes i no ha estat possible la seva recuperació, per sort es van registrar els dos edificis de la Cooperativa entidad sindical marchista a nom de la Delegación Nacional de Sindicatos de FET y de las JONS (Madrid, 19/10/1943).

​

El 1941 Josep Ratera, Antonio Vall, Valentí Colldeforns, Jaume Sastre, Jaume Morral, Ramon Pubill, Josep Ballaró, Joan i Àngel Monrós -president el 1935- fins a quinze socis, avalats per FET-JONS, al·legaren que les autoritats civils i militars havien permès reobrir les cooperatives d’Artés, Súria, Fígols, Berga, Guardiola, Pobla de Lillet, Gironella, Puig-reig, Sant Fruitós o Sant Vicenç i van demanar a l’alcaldia de Sallent constituir una gestora per posar-la en marxa. Miguel Ros, cap de Servicios Cooperativos de la Dirección Provincial del Ministerio de Organización y Acción Social l’11 d’abril i el 3 de juliol de 1939 va preguntar endebades a l’Ajuntament per quines raons no s’havia reobert.

​

L’OJE i la CNS (el sindicat vertical) van ocupar el número 1 del carrer Àngel Guimerà i el 3 van ser pisos de lloguer amb uns baixos ocupats per una carboneria i un pati posterior amb sortida al carrer Sant Víctor que va servir un temps per tancar el camió municipal de les escombraries. Per aquesta raó, restaurada la democràcia, com  que les dues propietats les va comprar l’Ajuntament (4/11/74), es van poder recuperar després d’un llarg procés.

​

Actualment són setze vivendes entre els dos edificis construïts el 1988 i 1993 amb un local que s’obre al carrer Santa Llúcia, propietat de Cooperativa Obrera Germanor i que des de l'any 2010 és la seu de l’Ateneu Popular Rocaus.